miércoles, 22 de julio de 2009

AMIGO MIO, NO TE QUEJES...

Llegará un día
en que ni tu ni yo estaremos por aquí.
Ni tampoco esta chica guapa
que sale por la tele y enseña las piernas

Ni aquella de la revista
cuyas tetas envidian
hombres y mujeres del mundo

Tampoco esos niños
que sonríen en las fotografías
como si fueran inocentes

Ni el futbolista famoso del “ferrari”
ni el de la tienda de la esquina,
ni la señora gorda del tercero
ni tan siquiera
el director del banco
a quien le debes dinero.

Llegará un día
en que la pirámides se caerán de puro viejas
y la torre “Eiffel” se oxidará
y sus huesos
se esparcirán por el Campo de Marte
como garbanzos.


Así que no te preocupes si nadie te ama.
tu venganza está cercana.

jueves, 16 de julio de 2009

LA MIRADA

Una ombra quasi transparent es recolza a un costat de la finestra, una part sobre la paret i un altre tros pren la forma de la barana que dona al carrer.
Mica en mica, la llum la va trencant a petits bocins i es torna malenconiosa. La part de dalt és el cap d’una dona, amb el cabell llarg i ondulat, més avall la cara però que sembla també un vaixell de vela o un animal estrany.
De fet penso que les catedrals i els monuments ancestrals es malmeten, perden la seva grandesa a mesura que la gents els mira, cada mirada una destralada, cada cop d’ull un encís menys. Passa igual que a tots nosaltres, cada vegada que algú ens guaita el temps marca la seva presencia inexcusable.
La mirada és el botxí del temps, mai passa inalterable.
L’ombra va tombant el seu camí, a poc a poc, com si la seva presencia no fos important i també, segur, per culpa dels meus ulls que no la perden de vista. Es va diluint com una gota d’aigua en un mirall. Jo resto immòbil en un intent desesperat de retenir-la i quedar-me-la però el déu de les ombres vol que retorni a casa i se’n va deixant-me el cor agre.

sábado, 4 de julio de 2009

EN LA PARED BLANCA

En la pared blanca
los cuadros irregulares me devuelven la mirada.

Cada uno encierra un recuerdo envejecido.
aplastado en una fina lámina,
y embozado tras el cristal .

Sus grandes voces me llegan
en un silencio prolongado como agua.

Veloces, por la noche, cuando duermo,
seguro que parten hacia alguna parte
para regresar al amanecer
y permanecer quietos.