viernes, 18 de septiembre de 2009

UN CANTO SUSPENDIDO

Cierro el armario de maderas ajustadas,
salgo de mi y vago entre los rieles del ferrocarril de las cinco.

La ciudad se despide poco a poco de la tarde
algun geranio amarillea
entre balcones y ventanas.

En la plazuela
unos niños juegan como si no tuvieran miedo.

Estas calles que vocean
son el sueño que enmudece entre las piedras.

Acelera el tiempo, su reloj constante,
oscurece tras las nubes, los niños ya marcharon
y se afilan las montañas como libros y mordazas.

Los gritos callan, los gestos enmudecen,
el silencio permanece, las miradas son palabras.

Sólo un canto pende y vacila suspendido entre hilachas y sicomoros,
es el canto de las aves rezagadas, antes de volar.

jueves, 10 de septiembre de 2009

UN BES A L’OMBRA

Cal convertir en feres l’esperança
per tragellar el viaró de l’avenir.

Cal deslligar el lligam que ens empresona
a les capses del record.

Cal estripar com llençols vells
els corbs deliris de la memòria

esbrinar entre les runes
sols un cop cada mil anys.

Cal llançar un bes a les ombres
per tal que siguin amics fidels.

Cal compondre miralls trencats
sense rancúnia,
fer rogall del crit espès
i trasmudar la queixa en serpentines.



Aleshores serà el blau el meu color
per pintar muntanyes esvaïdes

i el futur per curt que sigui
deixarà el camí de les palpentes.

Sols així em podré allotjar l’ànima
com el mar allotja l’aigua.

SUPONGAMOS...

Supongamos que no existes,
que la noche y los días carecen de preguntas.

Supongamos que los niños perdieron su sonrisa.

Supongamos que no hay sueños,
que las calles son peldaños,
que la brisa y las miradas son mentira.

Supongamos que mis manos nunca aciertan,

Supongamos que la vida es un preludio,
una espera sin sentido,
una senda sin refugio,
un camino sin destino.

Supongamos, por ejemplo,
que los gritos y las aves
son llamadas sin respuesta.

Supongamos que los muertos ya no existen
que los tiempos agonizan
que las nubes distraídas
olvidaron decadentes calendarios

entonces

seremos torpes dioses asombrados
habitantes del Olimpo.

domingo, 6 de septiembre de 2009

ALS DÉUS FEROTGES

A les deu mil portes per la llum trencades
com les restes d’una barca que el temps amoïna.

A les parets dels astres remorejant cambres obscures
per les contrades més profundes de la memòria.

A l’oblit deforme que trinxa el cor i les ferides,
on les parpelles son fulles que marceixen.

Als amics i amors absents que viuen en les ombres
com cavalls i bagatges que reneguen.

A tots els morts que m’importunen
des dels gemecs d’aigües profundes
i onegen com campanes.

A tota l’existència viscuda i a la que resta,
a cada pedra, bassal, carrer o finestra,
al guspireig de la boca i el pensament

i a les canyades de l’absència

puc dir, que sóc jo qui obro la porta,
ningú més.

martes, 1 de septiembre de 2009

LES MADUIXES DEL TEMPS

Hi ha dies en què el temps fa salts de granota
i les hores son bassals en un camí mullat.

Altres, el temps és una serp
que llisca i s’escola entre els minuts
i els fa suaus com una seda.

En ocasions, és una fera
que mossega i esgarrapa
i els segons són queixalades en un bosc.

Hi ha setmanes que el rellotge resta deturat
i el cor batega lentament.

Però els anys passen com un coet
i les parpelles no es deturen.

Cal quedar-se algun moment
amagat a la butxaca
i fer llarg el bes més curt.

Cal fer estona d’aquells instants
on la teva mà m’acarona el cos.