domingo, 30 de agosto de 2009

LES CINGLERES DE LA MEMORIA

En el mirall de les sorpreses
veig, de tant en tant,
ombres que s’amaguen i colors poc definits.

Si cluco els ulls i miro amb fermesa
el cor se’m fa petit:
hi ha adéus irretornables,
amics que s’esvaeixen,
moments trencats
i esclofies d’ou
d’un futur cada cop més curt.

Però hi ha mans de gegant
que l’estiren i l’eixamplen
i d’un rierol en fan un llac.

Entraré nu a les aigües
després de cremar antics presagis
i gaudiré del bes on l’aigua davalla

martes, 25 de agosto de 2009

UNA PASSA

Pel camí
hi ha cantonades que ens deturen
on ens recolzem
protegits de la pluja.

Però la porta del darrera
segueix tancada amb pany i clau
i cap veu no ens demana..

La sorra i el fang
ens embruten les sabates
i a la casa del davant
unes cortinetes protegeixen les mirades.

El carrer esdevé un laberint
on s’allunya la muntanya
i cops de mall ensordidors
pugen per les orelles.

Avui, però, la nit és clara
i, de tots, tres o quatre estels
fan l’ullet
i s’apropen a les pestanyes.

Avui faré, doncs una passa, malgrat els corcs
i les mans que es tanquen.

LES FERIDES DE LA MEMÒRIA

Jo vaig més de pressa que el record feridor

Sols m’agafa i se’m queda
si em deturo un moment
en el llac dels peixos de colors.

O si a la nit
la foscor em pren pels cabells
i m’arriba a traïció.

Vull que el somni es pengi de matinada
en els dies venidors
i esborri com si fos aigua
els danys de la memòria.

Vull que la mirada
que perdura en la distància
esdevingui tendra

I si cal perdre la paraula
que la perdi
i em quedi el buit de la ferida
obert com una capsa.

sábado, 22 de agosto de 2009

EL VELL AMANT

Puc pensar en color, els teus mil colors,
amor,
amb el teu color,
que va i ve com un vaixell romà
per la grega mar.

Puc ferir-me en el teu color,
amor,
que pinta asfalts i camins,
muntanyes i núvols llunyans
com l’estel d’un nen perdut.

Puc ofegar-me en el teu color,
amor,
i demanar la sang als meus amics
de l’altre costat del temps.

Però puc reviure, amor,
si véns vorejant platges sorrenques
i em mires tan sols una vegada,
per somiar en la vellesa,
que els colors, tu els portes tots.

domingo, 2 de agosto de 2009

TE VOY A CONTAR UN CUENTO

Te voy a contar, amigo mío,
qué ocurre en el instante.

Puse mi pie en el dintel de la puerta
para evitar que el tiempo la cerrara de golpe.

Como un vendedor de seguros
mi pie resiste el empuje de los años
y se malogran las noches
y los días carecen de importancia.

Mi pie soporta la presión inexorable
y los días impelen con fuerza
hasta dormirme la sangre
y entumecer mi fundamento.

En ocasiones vacila mi pensamiento
y mi atasco cede sin darse cuenta.

En otras se hace más firme
y avanza no sin dolor
dejando astillas y seres del recuerdo
esparcidos como brasas.

Mas mi pie se adelgaza
como unos versos en desuso
evocando otros momentos.

Y mi sangre se diluye
cada sesenta minutos
como unas horas que envejecen.

Así es como se vive
y se va uno muriendo, amigo mío,
como una lagartija sin cabeza bajo el sol.