LA MIRADA

Una ombra quasi transparent es recolza a un costat de la finestra, una part sobre la paret i un altre tros pren la forma de la barana que dona al carrer.
Mica en mica, la llum la va trencant a petits bocins i es torna malenconiosa. La part de dalt és el cap d’una dona, amb el cabell llarg i ondulat, més avall la cara però que sembla també un vaixell de vela o un animal estrany.
De fet penso que les catedrals i els monuments ancestrals es malmeten, perden la seva grandesa a mesura que la gents els mira, cada mirada una destralada, cada cop d’ull un encís menys. Passa igual que a tots nosaltres, cada vegada que algú ens guaita el temps marca la seva presencia inexcusable.
La mirada és el botxí del temps, mai passa inalterable.
L’ombra va tombant el seu camí, a poc a poc, com si la seva presencia no fos important i també, segur, per culpa dels meus ulls que no la perden de vista. Es va diluint com una gota d’aigua en un mirall. Jo resto immòbil en un intent desesperat de retenir-la i quedar-me-la però el déu de les ombres vol que retorni a casa i se’n va deixant-me el cor agre.