domingo, 6 de septiembre de 2009

ALS DÉUS FEROTGES

A les deu mil portes per la llum trencades
com les restes d’una barca que el temps amoïna.

A les parets dels astres remorejant cambres obscures
per les contrades més profundes de la memòria.

A l’oblit deforme que trinxa el cor i les ferides,
on les parpelles son fulles que marceixen.

Als amics i amors absents que viuen en les ombres
com cavalls i bagatges que reneguen.

A tots els morts que m’importunen
des dels gemecs d’aigües profundes
i onegen com campanes.

A tota l’existència viscuda i a la que resta,
a cada pedra, bassal, carrer o finestra,
al guspireig de la boca i el pensament

i a les canyades de l’absència

puc dir, que sóc jo qui obro la porta,
ningú més.

1 comentario:

  1. Quan obres la porta del teu rebost, has notat que ja no hi són tots els pots. Pensa com et van delitar les viandes. Pensa, també, en la més nova post, carregada de flascons de colors que formen, sols per tu, unes garlandes.

    ResponderEliminar