Hi ha un silenci de callada vesprada
que amanyaga els dits buits a la meva cambra.
Hi ha un silenci tan buit d’esperança
que amoixa la mort com la porta que es tanca.
Hi ha un silenci que revesteix els somnis
com un llac d’escuma blanca.
Hi ha un silenci cridaner que no calla.
lunes, 1 de febrero de 2010
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
És el silenci de l'abandó, del món que ens esclafa, el silenci de la solitud, la sensació que no existeix ningú més que nosaltres, que tot és un maleït malson que no s'acaba i... tampoc no volem que s'acabi.
ResponderEliminarUna abraçada.