El bes entre les canyes de clos silenci
com pluja tèbia als llavis assedegats.
El cos, transparent com l’aigua,
defallia a l’altra banda del camí,
abrusant paraules i moments.
Quan s’esvaí la difosa boira,
mai més vaig reveure
aquella dona de cristall.
Em va deixar les mans plenes de colors
i un perfum d’alfàbrega
que diuen que encanta i enamora.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Bo! Anem recobrant els vells i bells temps.
ResponderEliminarUna abraçada.